La Vidal-Farreny fou la tercera via de la paret de les Bagasses i el primer itinerari obert per una cordada lleidatana. La ruta és una síntesi d’escalada clàssica, amb una bona dosi de fissures, diedres i flanquejos que ens menen inexorablement al darrer llarg: una tirada de 40 metres de cinquè grau que són pura…
De la Paret del Pessó la Tànger és la gran clàssica i la via més transitada; una primera part vertical i atlètica, conglomerat del bo i un equipament generós en són els principals reclams. Per contra el bosc de la part superior li trenca la continuïtat i perd tot l’ambient que teníem als primers llargs….
Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura i el cert és que la Krak Band és pot petit, però alhora amaga una confitura reservada als paladars més exigents. Dos tirades radicalment oposades però amb el denominador comú d’una gran bellesa, la primera per una fantàstica fissura a equipar i la segona…
Suave es la noche, petita perla de la Pala Alta, praxi que deixa la sensació d’haver escalat; només a l’abast d’aquells que tinguin el coratge d’arriscar-se a afrontar una línia audaç i sincera, que supera la muralla per allà on es deixa amb el mínim us d’expansions. Dos primers llargs de fissures a amanir sobre…
Preciosa via, poc equipada i amb una línia esplèndida, que demana ser escalada a crits. Tot i la seva aparent candidesa haurem de donar la talla, cercant el pas, intuint per on es van enfilar aquells que van passar abans i assaborint per això mateix l’essència de l’escalada més autèntica.
Escalar a Osona demana que oblidem el grau i la qualitat de la roca i ens concentrem en gaudir d’un entorn singular per exuberant i diferent. La Tirabous és una petita perla que no arriba al centenar de metres, tota una lliçó de com aprofitar aquest rocam injuriat per traçar una línia poc més que…
La Bitlla és una d’aquelles agulles que demana ser escalada només veure-la, formant un perfil característic amb la seva veïna, La Bola de la Partió; el camí natural per assolir el cimall és del tot evident i és per on transcorre aquesta veterana via, plena de lògica i bellesa a parts iguals. Amb una dificultat…
Una de les majors recompenses després d’una escalada a les Parets d’Àger és sentir com la verticalitat es va rendint per de sobte regalar-nos vers el nord l’extraordinària visió dels Pirineus, aquest any desproveïts del seu mantell blanc, però sempre bells i insinuadors de nous reptes i aventures. Si a més o fem per una…
Potser una de les vies més repetides de Rúbies, la Maduritas Calientes, encerta amb una línia molt ben trobada. Dos llargs verticals i mantinguts donen pas a un tercer, on la dificultat baixa però les assegurances es distancien posant-hi una mica de pebre. Per sortir al cim només ens restarà un darrer llarg, amanit amb…
Per celebrar les 300 piades del bloc tinc la sort de repetir aquesta preciosa via, que juntament amb la Isaac-Gabriel són les dues grans clàssiques de la Paret de l’Ós; i ho faig de la mà d’un dels seus aperturistes, en Jordi Vidal, que em guia per la paret amb aquella passió pròpia del qui…
La Putes Mosques, juntament a l’Amistades Pelirojas són les grans clàssiques de Perles, molt ràpides ambdues i per tant fàcilment combinables. De caire esportiu i perfectament equipada, Putes Mosques ens regala quatre llargs de corda sostinguts i variats sobre un rocam excepcional, amb una primera tirada clarament més tècnica, una segona de continuïtat, un tercer…
La Lleida fou la segona via oberta a la Roca dels Arcs després de la Tàrrega i la primera que s’atreví amb el pany central de la Paret. Escalada de tall clàssic, cerca el traçat més lògic en un ambient vertical, trobant els punts dèbils i oferint-nos trams de gran bellesa, com l’aèria diagonal de…
Entre el Coll d’Ares i el Congost de Mont-rebei s’estén el quilomètric Serrat de la Corona, amb tot de parets més o menys definides. En un d’aquest espadats (que en Luichy ha batejat com Paret de l’Observatori), escalem la ben trobada Silenci. Ràpida, amb bona roca, a voltes excel·lent, totalment equipada i amb dos llargs…
L‘Amanita és una via de tall clàssic que ressegueix la lògica que marca el pany de paret per on s’eleva, flirtejant durant tres tirades precioses amb una fissura diagonal fins que aquesta es dilueix, és aleshores quan la via marxa cap a la dreta amb un llarg flaqueig que amaga un pas d’allò més intrigant. Una…
Busa demana a estones escalar de puntetes, amb discreció, quan la consistència de la roca es torna inversament proporcional a la nostra determinació per gaudir d’aquest regne de colors càlids, boscos i espadats. La Maneras de Vivir és la clàssica de Busa, assequible, ben assegurada i amb un traçat eloqüent i variat. Una fantàstica xemeneia…
De totes les vies del Serrat dels Monjos la Bikini és potser la més rodona, amb un inici exigent, que fa de filtre, i un sensacional darrer llarg amb un diedre atlètic i vertical, colofó perfecte per aquest atractiu itinerari. La via, amb marca Ballart-Parera, és tota una declaració d’intencions, on haurem de posar-hi morro…
La gran llastra de la Mòmia, resseguida a l’esquerra per la Haus i a la dreta per la Santacana encara reserva una altre escalada 100% clàssica: La Pirenaic; amb una versió combinada amable (V/A1) esdevé la més assequible de les tres. La via, al contrari que les seves arrogants veïnes evoluciona aprofitant unes estretes fissures…
Canalda, quasi dos kilòmetres de muralla conglomerada, mirador privilegiat sobre la comarca del Solsonès, paradigma d’escalada sincera, sense concessions. Ens apropem per primera volta a tastar la seva roca i escalada peculiar, amb respecte i humilitat; i ho fem per la ruta més assequible, la preciosa Fills del Vent, on de manera amable se’ns presenten…
Si el que cerquem és una via on xalar amb les fissures, encastant, progressant en diedre, o tibant de fantàstiques bavareses la Terra de Nòmades no ens defraudarà. Un inici dur en placa dóna pas a una fantàstica escletxa, al principi ampla i cada cop més estreta, compendi de tècniques de fissura que ens obliguen…
La Trompa és un dels monòlits més recorreguts de Montserrat; si ens hi fixem quasi sempre trobarem alguna cordada a la Boy-Roca o a la GEDE, els dos traçats més repetits de l’Agulla. En canvi a l’Anglada-Guillamon, discretament amagada, ombrívola i mirant al nord, difícilment hi farem cua. La via és un compendi d’escalada clàssica,…
Amb els seus poc més de 100 metres La Que Faltava és una itinerari rodó: escalada entusiasmant de dificultat mitjana, mantinguda, sobre bona roca i perfectament equipada. La via cerca amb encert el millor terreny per l’escalada lliure, serpentejant per la banda dreta de la monolítica paret de La Falconera. Anirem trobant passatges ben variats:…
Als Cingles de Rupit, amb el seu peculiar rocam, excusa per molts, tant sols un detall més per aquells que cerquen paisatges diferents, envoltats de boscos feréstecs i el fragor del Salt de Sallent (per on transita la sorprenent Ve-Mu) hi trobem el sensacional Esperó Beltegeuse, escalada directa i aclaparadora, que guanya la contundent proa…
La cara nord del Barbet, sorpresa inesperada, entre suaus praderies se’ns presenta sobtadament, com un cop de puny, arrogant i desubicada, pròpia de contrades més occidentals. Ombrívola i estrictament encarada al nord és un destí fred, ideal per fugir dels dies d’estiu més rigorós. El Gran Diedre, compendi d’escalada clàssica, va a buscar el diedre…
Marc incomparable, intimidant i auster, la nord del Cadí ens dóna la benvinguda amb suaus boscos de coníferes que de seguida es transformen en tarteres, senyal inequívoc de l’implacable efecte del fred, que estació rere estació esmicola els altius farallons. Uns metres a l’esquerra de la clàssica Anglada-Cerdà s’inicia la Berta, via de caràcter alpí,…
D‘una bellesa primaria, la Civis-Genís encerta el camí més senzill per guanyar la Dent de Cabirols, resultant una via atlètica, elegant i d’un grau força moderat. El rocam, compacte i agraït en preses, dóna la confiança suficient per afrontar els nombrosos passos atlètics, que no difícils, xalant de valent. La via es troba pràcticament equipada…
Sinuosa i estratègica la Ve-Mu s’enfila quasi exclusivament en artificial per la cinglera fins trobar el punt més dèbil per on creuar, d’una manera sorprenent, el fragorós Salt de Sallent. Abans però, haurem d’haver superat un bonic sostre, que ens deixa suspesos sobre l’aigua, en un ambient més propi dels remots tepuys veneçolans. Malgrat el…
El Ganivet de Diables resta empetitit per la contundència del Serrat de les Onze. No obstant la seva aresta esmolada i la cridanera fissura en forma d’arc per on transcorre la Reina-Sànchez fan que no passi desapercebuda i li retornen la rellevància que es mereix. La Paul-Gustau, oberta l’any 1973 pels membres del GEDE Paul…
En Joan Vidal encerta amb aquesta divertida línia de caire esportiu que busca l’espai lliure a la banda esquerra de la via El Kraken. Molt assegura, en l’única cosa que ens haurem de concentrar és en gaudir d’aquest bon pany de paret, deixant, això sí, l’exposició i el compromís a peu de via. L’orientació oest…